Una cosa que tenia clara del meu viatge a Kosovo és que volia fer algun trekking i estar en contacte amb la natura. Pejë semblava la ciutat perfecta per a això. És una ciutat petita del nord-oest de Kosovo, just als peus dels Balcans i el camp base de molts hikings i trekkings.

Pejë vist des de la muntanyaPejë vist des de la muntanya

Agafo el primer autobús de Pristina a Pejë a les 7 del matí, és un viatge relativament curt en distància però que es fa llarg en temps per l’estat de les carreteres kosovars. Tot i això, arribo allà força aviat.

No tinc allotjament reservat, però em dirigeixo al que sembla ser l’únic hostel de tota la ciutat. Igual que els altres, està regentat per una família que posa de lloguer dues habitacions de casa seva amb lliteres, en arribar a l’habitació, no hi trobo ningú. De fet, no veig cap altre turista a tota la ciutat.

Em perdo en un camí amb mines

Següent article: El congost de Rugova, el lloc més bonic de Kosovo La principal excursió des de Pejë és al Congost de Rugova, però com que vaig una mica malament de temps i encara em queda tot un dia a Pejä, decideixo començar una mica més light i fer una excursió més petita.

Sense saber ben bé on vaig, segueixo una ruta que trobo a l’app Maps.ME.

Rodalies de Pejë

Després de sortir de la ciutat i iniciar el trajecte pel camí de muntanya, al cap de cinc minuts me n’adono que ja m’he perdut. Seguint una mica la meva orientació, em dirigeixo cap a on hauria de ser el camí sense haver de desfer tot el que ja he fet. Afortunadament, al cap d’una estona i després de creuar-me un ramat de cabres, aconsegueixo trobar-lo.

Trekking a Pejë

El temps que fa és fantàstic, vaig amb màniga curta i gairebé estic suant. Malauradament s’està fent tard i el tros de camí que em queda és per la part obaga de la muntanya, així que a poc a poc començo a tenir fred i m’he d’anar abrigant per capes.

Al cap d’uns minuts més, torno a adonar-me que m’he desviat en algun punt i no he seguit el camí que tocava. Desfent la ruta per tornar a trobar-lo, m’adono que hi ha un cartell avisant que hi poden haver mines a prop. És un cartell que no havia vist la primera vegada que me l’havia creuat i que em fa sentir un cert neguit: s’està fent tard, comença a fer fred i estic perdut als Balcans al costat d’un cartell avisant que estic a una zona minada.

Cartell avisant de perill de mines a PejëNo és gens divertit trobar-te aquest cartell quan t'has perdut fent trekking.

En principi no hauria de passar res, perquè tot el que he de fer és seguir el mateix camí per on estava caminant i tornar enrere. A més, es veu que és un camí per on ja hi ha circulat gent per tant deu ser segur. Entenc que el cartell t’avisa que no has de sortir del camí per precaució, així que això és el que faig.

Al cap de pocs minuts torno a trobar el camí correcte, que em limito a seguir fins a tornar a la ciutat.

Camí del Congost de RugovaDes de la muntanya on sóc, puc veure el camí que agafaré l'endemà per endinsar-me al Congost de Rugova

Les mines a Kosovo

Malauradament el passat de Kosovo està profundament marcat per les guerres civils a Ioguslàvia i les mines antipersona es van utilitzar a bastament als Balcans. Malgrat que van ser un problema els primers anys després de la guerra, avui en dia es considera que Kosovo està pràcticament lliure de mines i és molt difícil trobar-ne alguna. Sobretot si se segueixen rutes preestablertes. No obstant això, sempre és una bona idea preguntar als locals o informar-se a través d’Internet o una guia turística abans de fer una excursió.

Pejë en una tarda

Article recomanat: Prizren, la ciutat històrica de Kosovo Un cop arribo a la ciutat, aprofito per fer-hi una visita fugaç.

Després d’haver vist la capital i sabent que la meva propera parada és a Prizren, la que diuen que és la ciutat més bonica de Kosovo, no tinc gaires expectatives amb Pejë, però he de dir que em sorprèn gratament.

Centre de Pejë

Té una zona cèntrica per a vianants que permet fer-hi passejades mentre visites els punts més importants de la ciutat.

Una altra cosa que em crida molt l’atenció de Pejë, és que hi ha moltes cases sense pintar, amb els maons a la vista, malgrat que ja estan totalment acabades i hi ha gent vivint. És quelcom que ja havia vist a Pristina però no tant com a Pejë.

Cases sense pinta a Pejë

En tornar al hostel em trobo que ha vingut un nou hoste, un basc que viu a Sèrbia i que està fent turisme per Kosovo aquesta setmana. Quan anem a sopar m’ensenya que ha tapat la matrícula del cotxe per si de cas i que abans de reservar al hostel els va advertir que vindria amb un cotxe amb matrícula sèrbia.

Anem a un enorme restaurant on som l’única taula ocupada i després d’agafar-hi confiança, el cambrer ens explica que va conèixer una noia d’un enclavament serbi a Kosovo i com el fet de pertànyer a dues comunitats diferents afecta a la seva relació. A la conversa s’hi sumen uns senyors grans que passen per allà i, com que no parlen anglès i no em puc comunicar amb ells, acaben preguntant-se entre rialles si jo sóc un espia serbi. Tot això m’ho explica el noi basc, que em fa de traductor com pot.