Article anterior: Ho Chi Minh City,
els meus primers passos al Vietnam
Després de tres dies a Ho Chi Minh, volo cap a Hanoi on em trobo amb els líders del projecte i els altres voluntaris del camp de treball.

El projecte: Experiencing culture with ethnic people at Buoc village

Experiencing culture with ethnic people at Buoc village” és el nom del projecte. La primera cosa que fem és agafar un taxi cap a l’estació d’autobusos, on ens fiquem dins d’un bus diminut que ens porta a Buoc Village. És un trajecte de cinc hores amb una parada al mig per anar al lavabo. Al cap d’uns minuts de sortir, t’allunyes de Hanoi i entres a la província de Hòa Bình, on tot el que veus és natura i algun poble de tant en tant. Una curiositat del trajecte: en algunes parades l’autobús s’atura no perquè hi pugi una persona sinó perquè algú hi deixi algun paquet. En una altra parada hi haurà algú esperant aquest paquet. És a dir, els autobusos no només serveixen per moure persones sinó també per enviar objectes.

El projecte per al nostre camp de treball (canvia per cada grup que hi va) serà el de construir un dipòsit d’aigua per a una de les famílies de la vila. Els pares de la família treballen a la ciutat de manera que els dos nens viuen bona part de l’any sols i necessiten aigua per rentar la roba, els plats, etc.

El lloc: Maichau Ecohome

Ens allotgem a la Maichau Ecohome, una bonica casa de bambú al costat de la carretera. Totes les cases de la vila són iguals, tenen la planta baixa oberta, sense parets, i la primera planta, aguantada per unes columnes, on s’hi dorm. Mirant la Viquipèdia, sembla que en català això es diu Palafit, però probablement sou com jo i mai havíeu sentit aquesta paraula. Durant la durada del camp dormim tots a la mateixa habitació en uns matalassos a terra.

Maichau EcohomeLa casa on passarem una setmana i mitja

A tota la vila hi viuen una mica menys de seixanta famílies del grup ètnic dels Tai Dón (en anglès White Thai). Fins fa pocs anys, vivien al costat del riu, però a causa de les constants inundacions, el govern els va construir un assentament una mica més amunt de manera que les seves cases no quedessin constantment destrossades.

La gent: Tai Dón

A la vila només hi ha un noi que pot parlar un anglès molt bàsic, per a comunicar-nos amb la resta de la gent necessitem un dels líders del projecte per traduir o senzillament ens comuniquem amb gestos i sons. Abans d’arribar-hi em feia la impressió que seria bastant complicat, però realment no ho és tant, especialment amb els nens que entenen algunes paraules bàsiques en anglès.

Bona part del dia el dediquem a jugar amb els nens de la vila. Molts d’ells tenen entre 7 i 17 anys. I sí, és molt divertit anar amb ells al riu o jugar a cartes (són especialment bons amb el Memory!).

Jugant a cartes amb els nens

Cada tarda, a més, just davant de casa, creuant la carretera, s’organitza un partit de futbol on ve gent de les viles del voltant. Tothom està convidat a jugar, però per por de no fer mal als nens que juguen descalços, nosaltres també ens traiem les sabates i no sabeu quin mal fa córrer per un camp ple de pedres! Als nens, però, els fa molta gràcia veure’ns patir.

Partit de futbol a Mai ChauSovint fèiem partits locals contra visitants i sempre perdíem nosaltres.

El menú: arròs, arròs, arròs i arròs

L’arròs és un aliment molt consumit al Vietnam, però a la vila on estem és l'”aliment”, el que es menja per dinar i sopar cada dia de l’any amb molt poques excepcions. A vegades, també tenim arròs per esmorzar. Un dia tenim l’oportunitat d’anar al divuitè aniversari d’un dels nois del poble i el pica-pica que hi ha són una mena de patates fregides… fetes d’arròs!

Parant taula al VietnamParant taula

Tot i això, a mi l’arròs m’agrada i com el mengen ells, encara més. Sempre hi ha verdures per barrejar-hi i sovint algun aliment amb proteïnes també, sigui pollastre, ous remenats o peix. Els dies que mengem arròs per esmorzar o berenar, el mengem amb cacauets triturats. No ho havia provat mai però està francament bo.

Les activitats

A més de construir el dipòsit d’aigua i passar l’estona amb els nens hi ha temps per fer altres activitats.

Caçant (i menjant) saltamartins

Una tarda fem una excursió a una muntanya que queda a la vora de la vila i un cop a dalt, ens aturem a descansar en una planura plena de saltamartins. La nostra sorpresa ve quan els nostres líders comencen a caçar-los i ens animen a fer el mateix, cada un que agafen, el van ficant dins una ampolla de plàstic.

Un cop les ampolles ja estan plenes, comencem a baixar de la muntanya, però tot just iniciar la tornada, comença a caure una tempesta típica del sud-est asiàtic, que ens deixa tot xops i relliscant contínuament mentre baixem pels pendents.

Saltamartins cuinats al VietnamUn plat de saltamartins cruixents

Com a premi, demà ens mengem els saltamartins cuinats a la paella. Jo només en provo un i he de dir que està més bo del que sembla.

El mercat de Mai Châu

El primer dissabte lliure anem al mercat de Mai Châu. És el punt on es reuneix tothom del districte que vol comprar o vendre algun producte alimentari. La quantitat de fruites diferents que tenen és espectacular, recomano especialment el rambutan, que és la fruita més estranya que he vist mai.

Carn de gos a la carnisseria

En aquest mercat també tenim l’ocasió de veure una d’aquelles coses que sempre llegeixes per Internet però que et costa de creure fins que la tens davant: una carnisseria venent carn de gos. Fins i tot, posen el cap del gos al costat de les cuixes i les costelles perquè quedi clar de quin animal ve, i és que el gos és un aliment molt preuat al Vietnam.

Mai Châu

Mai Châu és el nom del districte rural del Vietnam on estem allotjats, està dins de la província de Hòa Bình. Està habitat per dues tribus, els White Thai i els Black Thai. Els colors blanc i negre no fan referència al color de pells, sinó a una de les peces de roba que portaven tradicionalment.

Malgrat que Mai Châu té una natura envejable i cada cop hi va més turisme. Els turistes allà encara són anecdòtics i és que Mai Châu sembla ser el germà petit de Sa Pa, un districte del nord del Vietnam que atrau molts més turistes gràcies a unes muntanyes espectaculars.

Jugant amb els nens al riuJugant al riu

Les viles de Mai Châu

Un altre dia fem un recorregut amb bici per les viles del voltant de la nostra. El recorregut es fa un pèl dur per la calor que fa, però val la pena veure altres viles del voltant i algunes impressionants vistes que ens ofereix el camí. A més, durant el recorregut, sempre que passem per davant d’un poblat, els nens surten a saludar-nos.

De tornada ens desviem del camí per aturar-nos a una mena de riu, llac o presa (no m’arriba a quedar del tot clar), on tenim l’oportunitat de refrescar-nos i menjar una mica.

Perduts a mitja tempesta

Una tarda, dues voluntàries i jo decidim anar a fer una petita excursió a peu cap a l’altra banda del riu. Després d’una estona caminant i just quan comencem a fer mitja volta, ens trobem una cabanya al costat del riu amb un home lligant-hi el búfal.

L’home ens convida a entrar-hi perquè el cel gris amenaça en ploure. Al principi no estem molt convençuts, però l’home insisteix i com que comencen a caure les primeres gotes, acabem accedint.

Cabanya a Mai ChauEn aquesta cabanya ens vam refugiar de la tempesta

La cabanya és molt petita, de 3×3 metres quadrats i està construïda sobre una bifurcació del riu. Es pot veure l’aigua passar per sota les canyes de bambú. A dins la cabanya també hi ha la seva dona, que sembla que està teixint una peça de roba.

Cap dels dos parla anglès i no aconseguim fer-los entendre que estem a Buoc Village i que som voluntaris. En qualsevol cas, són molt amables, ens conviden a un te i estan tota l’estona amb nosaltres fins que acaba la tempesta.

Un cop la pluja ha acabat, ens acomiadem d’ells donant-los les gràcies i tornem cap a Buoc Village. No sense relliscar i caure unes quantes vegades abans.